link
link
link
link

Anuari del Turisme 2014


link

link


LA VINYETA
Fernando Villalobos



El teu diari en català

El teu diari en català


ENQUESTA

Deixau la vostra opinió

Quina és la principal mesura que s'ha d'adoptar per millorar el nostre producte turístic?

Quina és la principal mesura que s




NEWSLETTER

Subscriviu-vos a EL PERISCOPI
i rebreu cada dia les novetats
del web al vostre correu!

Dia de publicació: DILLUNS

Guillem Mudoy

Psicòleg. Especialista en psicologia clínica



Societat i Cultura | 30-07-2012

Mammon

Mammon

Una visita a l'interessant exposició de Giambattista Piranesi, en el Caixa Fòrum de Madrid, ens ofereix el benefici col•lateral de poder gaudir-ne d'una altra, una retrospectiva de William Blake (Londres, 1757-1827), el pintor visionari anglès.

Com els hi ha passat a tants altres artistes, la seva obra -avançada en el temps- va ser rebutjada i no se'l va reconèixer fins després de la seva mort. Blake s'enfrontava als dogmatismes acadèmics, religiosos i socials; per aquesta raó, Alison Smith, comissària de la mostra i conservadora d'Art Britànic de la Tate Britain de Londres l'ha definit com una “icona contracultural”.

La contracultura, terme inventat per Theodore Roszak a 1968, és una cultura a la contra quan la vigent ha esdevingut escleròtica. En sí mateixa és objecte i subjecte de cultura; com a subjecte resta submergida dins el paradigma cultural vigent, en l' Underground, subvertint-lo des de dins fins la seva emersió.

Cal dir que la genuïna activitat creativa, allò que la causa va lligat imperativament a la conclusió d'un mandat de la pulsió, comporta altes dosis d'agressivitat -no estic parlant de violència- perquè crear, al contrari del que succeeix en la reproducció, és produir quelcom nou, la qual cosa no és dóna sense atemptar contra un ordre anterior. El creador, tots ho som i també els artistes malgrat no sempre ho siguin, és condemnat a la producció de l'objecte impossible que apaivagui la tensió del desig. Amb la tossudesa de l'ase, si cal, que segueix la pastanaga i mai no hi pot arribar, capturat pel món imaginari que l'empresona.

En els humans qui mana és la pròpia estructura del desig, una força suportada en un buit d'ésser que no fa més que generar demanda, activitat que es desvetlla necessària per a poder viure allunyats de la depressió. Queda clar que el fenomen ha estat comprès perfectament pels autors de la insostenible societat de consum, amb l'ajut de psicòlegs i publicistes. Però, oferint ballumes de l'objecte inexistent, també ha servit al progrés material.

Tornant a Blake, el contracultural; se l'identifica amb la soca on hi creixeren les branques dels pre-rafaelites i simbolistes Watts, Rossetti, Linnell o Gilchrist; també les dels neó-romàntics anglesos Cecil Collins, John Piper, Ceri Richards o Graham Sutherland. És a dir que anant a la contra i simbòlicament parlant va ocupar el lloc d'un pare molt fèrtil en la cadena trans-temporal de l'art.

Alguns d'aquests fills-pintors hi estaven representats a la retrospectiva. Vaig retenir a la memòria una obra titulada “Mammon” de George Frederic Watts, una pintura a l'oli del 1884-1885. És la figura d'un personatge despòtic, lleig, vulgar i greixós. Assegut a la seva trona guarnida de calaveres -imatge sinistra del lloc on es sustenta- protegeix unes saques de doblers mentre trepitja a un jove i arruixa a una bella joveneta. Representa el déu de la prosperitat material que Watts posava en qüestionament. El 1880, segons es cita en el petit rètol que acompanya cada obra a l'exposició, va escriure “la prosperitat material s'ha convertit en el nostre autèntic déu, però no ens sorprèn descobrir que el culte a aquesta deïtat visible no ens fa feliços”.

Watts fou coetani d'una Gran Bretanya que es trobava aleshores en la voràgine productiva de la seva Revolució Industrial. Allà es va inicià i des d'allà es va estendre -arribant més tard a Espanya- fins a significar un bot quantitatiu i qualitatiu en el desenvolupament de la Humanitat. Des d'aleshores han estat molts els avenços tecnològics, amb grans transformacions culturals i socioeconòmiques. A través dels temps que vingueren després, succeí el naixement, prevalença i posterior enderrocament dels grans models moderns d'organització política i dels grans mites. Sense seguir cap ordre, i perdonin l'extremada reducció històrica, caigué Déu, caigueren Marx, el Mur, s' enfonsaren les Torres, guerres, més guerres i arribà el poderós Mercat de la Sra. Thatcher i el Sr. Reagan, el petroli de Mr. Bush, Aznar, Lehman Brothers, Goldman Sachs, els MacDonalds, el boom immobiliari i la bimbolla, les hipoteques-femta, el consum, Gürtel, Bankia, Murdoch, Urdangarin, la “mamandurria” d' Esperanza Aguirre, etcètera i més etcètera.., tot adreçat a servir el Mammon.

Ara estem en el desastre i ja s'ha constatat que la reproducció seriada de mesures polítiques i econòmiques dictades per l'actual ordre establert no fan més que agreujar-lo, consolidar-lo, i reforçar-lo. El déu Mammon com a divinitat única a qui adorar ha resultat inconsistent i letal. Ens calen altres déus més espirituals i eficients que s'asseguin sobre una trona de vida; i actes creatius, molts i valents, que ens permetin arribar a un estat general de ruptura, des de la contracultura., per tal de fecundar, adobar i fer créixer un nou sistema. En cas contrari no en sortirem o en sortiran una quants, però seran molt pocs.



0 Comentaris



Comentaris


Comenta aquesta notícia